Katherine Mansfield, abans d’omplir pàgines d’estrafolaris i enginyosos relats, ja escrivia: feia versos. I la poesia l’acompanyà al llarg de tota la seva vida, encara que, tanmateix, restà sempre a l’ombra dels seus contes. També perquè, com a autora, Mansfield se centrà en la composició d’aquests, conscient de la seva flagrant vàlua com a contista. Però tampoc acabà de deixar mai la poesia de banda. Submergir-se en els seus versos és, de fet, seguir explorant l’univers que ja trobem en els seus relats. Es tracta de la barreja de l’absoluta contingència de la vida, la quotidianitat, amb quelcom de fràgil i màgic. Al mateix temps, tal mescla també opera com a vincle entre els gèneres que ella professà, entre la prosa i la poesia, entre la paraula parlada i la paraula escrita. Doncs els seus versos no només es troben plens d’al·lusions a éssers ingràvids sinó que, al mateix temps, són poblats per diàlegs i un to prosaic d’inconfusible autoria. D'aquí que Mansfield s’arribés a preguntar en un dels seus poemes: “¿I què és, amor meu, allò que més estimo | la substància o l’ombra?”. La poesia lleugera de Mansfield, però, neix realment de l’anhel de vida d’algú que respirà amb dificultats i observà en la transparència de l’aire allò que a ella, en certa mesura, sempre li faltà. Mansfield morí de tuberculosi als 34 anys. La Breu ens ofereix, per primera vegada al català, la poesia completa de l’autora
Salvatge i freda.