Les nostres recomanacions i propostes

La primera escena, com tota la novel·la, ja és d’allò més insòlita: desembre de 1714, Barcelona ¿resisteix? sota les bombes borbòniques. Un grup de soldats i el seu capità fumen i beuen en un teatre abandonat mentre discuteixen si seran herois per a la posteritat o cendra oblidada sota capes de terra. És llavors quan el capità, en un etílic intent d’apujar la moral de la tropa, explica la història de Joan Orpí, fundador de la Nova Catalunya allende los mares. Sencera, com toca: des del problemàtic part a Piera (pobra doña Eulàlia) el 1593 fins a la mort (aparició de la Verge de Montserrat inclosa) el 1645. El personatge, ho heu de saber, és real, però amb la història d’aquest català que volta pel món a mercè dels desitjos de Besora n’hi ha, com diríem vulgarment, per llogar-hi cadires. El lector es farà creus que quasi cinc-centes pàgines passin volant repletes de quixotades en català antic, morint-se de riure a cada capítol. I allò quixotesc no és casualitat: el protagonista de Cervantes hi fa cameos i el llibre té forma de novel·la cavalleresca, farcida d’aventures, però és que si a més li afegiu picades d’ullet al Gargantua i Pantagruel filtrades pel sedàs postmodern passat de voltes típic d’en Besora la combinació és delirant, escatològica i deliciosament sacrílega. Max Besora és algú que no només ha assimilat bé la tradició, sinó que té eines, motius i prou sentit de l’humor per donar-li la volta en un llibre magnífic que recordareu cada cop que vulgueu anar de viatge. ¿Oi que quan cerqueu vols a Internet per les properes vacances us apareix a la llista d’aeroports una Barcelona a Veneçuela? A partir d’ara us recordareu d’en Joan Orpí cada vegada, perquè va ser ell, el nostre heroi injustament oblidat, qui la va fundar. Vale.