Les nostres recomanacions i propostes

Quantes vides possibles hi ha? És una pregunta que ens fem ja en vida, sobretot quan se’ns passen o deixem passar les oportunitats en la marejada frenètica del dia a dia, i llavors únicament ens queda la resignació i el retret pesat d’imaginar-nos què seria o hagués sigut de nosaltres si haguéssim fet quelcom (o haguéssim deixat de fer-ho). Però podem imaginar com haurien viscut els éssers estimats que ja no hi són, com hauria sigut la seva vida possible, alternativa —de seguir vius—, sobretot si se’n van anar abans d’hora? És un exercici dolorós, que de fer-ho, parla quasi més de nosaltres que no pas d’ells, i no es queda en el pur exercici ficcional (com aquí es veurà).

A Ja estem morts, amor, Xavier Aliaga fa precisament això, en un exercici, intel·ligent i empàtic fins a un punt desconegut, de ficció i de ficció dins la pròpia ficció, en una història de possibles tan humana i real com la vida mateixa, i on apareix en tota la seva bellesa i cruesa la vida familiar.

Una història al final de la qual ens quedarem amb la boca oberta, pel mestratge i intel·ligència a l’hora d’entendre la vida i la seva absència.

Empatia i sensibilitat al servei de l’escriptura.
Enorme.