Faust: Tragèdia subjectiva

Rescatada de l’espólio pessoà i reconstruïda a través de fragments escrits al llarg de tota la vida de l’autor, el Faust ha esdevingut el drama pessoà per excel·lència, símbol i analogia, potser, de tota la seva producció. Pessoa desenvolupa un lligam intertextual amb el mite fàustic de Goethe i de la tradició romàntica, on s’empelten, paradoxals i extremades, les obsessions ontològiques de l’autor. Hi ressonen, també, tots els fausts que deambulen per quatre segles de la nostra cultura. Al substrat de l’obra hi ha el mite primigeni de Prometeu, del déu modelat per l’home i, també, el mite faustià de l’home que vol vèncer la Vida a través de la Intel·ligència. L’obra també és un laboratori d’assaig dels principis que regeixen els heterònims de l’autor. Amb el Doktor Faustus de Mann, aquest Faust, que li és gairebé antitètic, delimita en el segle XX, i de manera sublim, l’interval de la lluita clàssica entre Vida i Pensament.
Fernando Pessoa és la figura més representativa de la poesia portuguesa del segle XX i un dels introductors del surrealisme al seu país, a més d’assagista i traductor. Després d’uns anys d’infantesa a Ciutat del Cap, en el retorn a Lisboa inicia la seva activitat literària i es convertí en un dels focus estètics de l’avantguarda portuguesa. L’interès per autors com Nietzsche, Shakespeare o Milton el portaren a crear i traduir algunes de les seves primeres obres a l’anglès. Tot i que en vida només va publicar una obra en portuguès, Mensagem, la seva producció és extensa i es troba al cèlebre espólio pessoà. Un any abans de la seva mort van veure la llum un conjunt de poemes sota diversos heterònims que el poeta creà al llarg de la vida, mostra de la complexitat i els alter egos de la seva personalitat. Pòstumament s’ha publicat la seva obra completa.
Pròleg de Joquim Sala-Sanahuja. Entrevista a Rafael Argullol sobre el mite de Faust en literatura