Cartes (1916-1918)

Dos poetes s´enamoren abans i tot d´haver-se vist, com Verlaine i Rimbaud. Ella n´ha llegit el seu únic llibre i se sent una mica mossegada pertot. Tots els qui el coneixen diuen d´ell que és un poeta intractable, impossible, irat. Ella vol conèixer aquesta força negativa. Sap que la Nit modula aquell caràcter poètic que ella té tantes ganes d´experimentar a flor de pell. També sap (o intueix) que la fama que ella té no pot ser una fama total si no baixa fins a l´últim esglaó de l´infern òrfic que ell custodia amb tant de zel. És musa i és faunessa, segons diuen tots els qui la coneixen; una bellesa que ho vincla tot. I comença l´empait. Com Verlaine i Rimbaud comptaran totes les perles del rosari de l´aurora. Com Ingeborg Bachmann i Paul Celan expiaran els dimonis d´un amor abissal escrivint cartes i poemes que donaran la volta al món. Saturnalment.