Les nostres recomanacions i propostes

N’Adrià Pujol no en tenia prou amb haver transportat al català recentment i de forma magistral L’eclipsi, de Perec (La disparition, en francès). Ha tingut temps, entremig, d’empescar-se una novel·la blava amb senglars a la coberta sobre el collonar. ¿Què és el collonar? —direu. Bé, cal llegir el llibre per assaborir-ho. Pujol no ha deixat mai (aneu a saber, potser inclús tampoc quan treballa amb Perec) d’interpretar, com a bon antropòleg, el seu lloc d’origen: l’Empordà. I en aquest llibre, relat d’una conversa nocturna amb un pixapins que decideix anar-hi a viure, s’intenta donar sentit a l’expressió que corca el protagonista davant la llar de foc, la taula amb menjar i beure i disposició per a collonades diverses. Així doncs, s’estudia de la forma més pràctica possible el que l’autor diu que és un tret característic d’aquell tros de terra: forma de discussió elementalment barroera, humorística del tot, només de vegades amistosa, el collonar se sol fer amb mala llet, apuntant fi cap a la ferida, sense més intenció que la de passar l’estona escarnint la persona objecte de la collonada. A més, aquí es repassa, exhaustiva i literalment, totes les possibles aparicions del mots derivats del collonar: d’algun text de Rabelais a un dominic mexicà del segle xviii referint-se als italians però també a cites de Flaubert o Sartre, i de Cipolla, i, per tant, es detallen les accepcions del mot en els diferents idiomes mediterranis que l’inclouen al seus vocabularis. Perquè en el fons, “collonar denota una actitud” (molt meridional, diria jo). I potser tot el llibre es pura collonada, però la barreja d’estils i l’autoinspecció tan íntima i divertida el fa novel·la i l’acabes llegint amb delit imaginant què en diria, per exemple, en Pla, de tot això.