Les nostres recomanacions i propostes

Anem a Nàpols? Parlem de l’amistat? Parlem de fèmines? Parlem de la inseguretat de les emocions? Doncs llegim Ferrante.
 
La Lenù, que ja enfila cap a la vellesa, vol retrobar la Lila, la seva amiga inseparable de la infantesa, que actualment està desapareguda i de la qual no té notícies de fa temps. A partir d’aquí, es va perfilant la vida d’aquestes dues amigues, el sentit de la seva amistat, la vida d’un barri i d’una ciutat. Sis dècades de les seves vides: des del Nàpols de la postguerra on van créixer fins pràcticament els nostres dies.
 
Pàgina a pàgina, anem seguint l’evolució personal de les dues amigues: la Lila és esbojarrada i forta, prepotent, dominant, no passa desapercebuda, impressiona amb la seva intel·ligència viva, indomable; la Lenù és brillant i fràgil, dòcil, delicada, amb una intel·ligència regulada, metòdica, tenaç, ara escriptora de cert èxit i mare que comença a envellir. I la personalitat de cadascuna retroalimenta la de l’altra, com amigues en competència permanent –o d’això en diríem enemigues?–, aliades però rivals. Les capacitats d’una empenyen l’altra, un estira-i-arronsa de l’energia i les expectatives entre l’una i altra.
 
El personatge de l’amiga de la infantesa (la Lila Cerullo) serà el testimoni de tots els esdeveniments grans i petits de la vida de l’altra (l’Elena Greco, Lenù), que assumeix el paper del jo que amb la seva narració va materialitzant tot el que comporta una relació d’amistat on s’imposen divergències, submissions, desorientació, on la força d’una alimenta l’altra, tant per ajudar-se com per malmetre sentiments o per prendre’s les pròpies motivacions.
 
Amb la seva prosa nítida i precisa, Ferrante furga dins de dues vides femenines amb les seves afinitats i divergències; i furga també en el sentit de l’amistat, on es difuminen les fronteres entre amor i odi, enveja i generositat, i que mai sabem del cert si és fruit de la sinceritat o de la mentida, de la franquesa o l’engany, i on la proximitat dels sentiments es barreja amb la dissimulació.
Rere la representació de la vida interior d’aquestes dues figures femenines, apareixen un reguitzell de personatges i la topografia de la mateixa ciutat, per emmarcar la manera com es creix i com es tira endavant en un entorn de misèria familiar i social.
 
En primera instància l’obra de Ferrante és una mena de novel·la d’iniciació, però dóna un pas més, i en última instància pretén donar forma a la intenció d’ una persona ja gran que no vol morir sense deixar una traça de la pròpia existència. En definitiva, ens parla de manera summament tàctil de la incertesa de les relacions afectives.

El relat desplega amb gran valentia matisos i subtileses per abordar la inseguretat on ens assentem, per atrapar el dramatisme de la quotidianitat, per afrontar les mutacions i ansietats de la condició femenina moderna.

Tant bella com brutal, aquesta tetralogia napolitana d’amistat i misèria, on la mateixa experiència de la lectura es converteix en l’única confrontació possible davant la memòria i els sentiments, és imprescindible.
 
En català La Campana publica ara el primer volum, La amiga difícil. Al març sortiran dos volums més, Història del nou cognom i Història dels que fugen i dels que es queden. I al juny, finalment, La nena perduda.
En castellà, Lumen ja ha publicat la tetralogia sencera: La amiga estupenda, Un mal nombre, Las deudas del cuerpo i La niña perdida.
 
Així es completen aquestes dues mil pàgines, que ens arriben d’Itàlia empeses per l’entusiasme de qui ja les ha llegit.