Passats singulars és un llibre a tenir en compte perquè, a més d’augmentar el prestigi de la nostra cultura —pot llegir-se en el prefaci que Traverso ha volgut explícitament que la catalana sigui la primera traducció del seu text—, traça de manera brillant, i críticament, com s’han relacionat fins avui la història i el subjecte que l’escriu. Allò que fa excel·lir l’obra, no obstant, és la clarividència amb què aquesta detecta les problemàtiques dels discursos moderns que, sigui des de les ciències socials o des de les arts, es relacionen amb la història. Això li permet a l’autor desplegar, a partir de conceptes com «egohistòria» o «presentisme», preguntes com la de què significa «ficció» a partir dels anys 80, i alhora dur a terme un exercici de crítica exemplar, en analitzar els «jos» que presenten obres com la d’Ivan Jablonka o Javier Cercas, per tal d’assenyalar-hi les seves virtuts i, sobretot, les seves contradiccions. Així, tot qüestionant la figura de l’intel·lectual actual, Traverso estudia polèmiques tan recents com la de Lanzmann i Haenel sobre la relació entre art, història i veritat, i les posa en diàleg amb el que considera «el nou ordre del món», el neoliberalisme, per així poder comprendre l’origen de les maneres d’escriure contemporànies i, de retruc, mostrar els perills dels discursos que les sostenen.