Les nostres recomanacions i propostes

L’any 1864 Fiódor Dostoievski publica els Apunts del subsol. Un text que sempre es marca com a punt d’inflexió en la carrera de l’autor, perquè se suposa que és a partir d’aquest llibre que Dostoievski guanya una profunditat psicològica que abans es veu que no exhibia. Un llibre que intueix un futur massa parametritzat que, ai las, sembla que ja és aquí. El mateix 1864 se li moren la primera dona (Maria) i el germà gran (Mikhaïl). La revista literària que havien fundat tots dos germans, i que és on s’han publicat els Apunts del subsol, trontolla: els deutes de l’empresa es mengen un Fiódor Dostoievski sobrepassat. Un Dostoievski que s’ha de fer càrrec de la dona i els fills del germà difunt. Un Dostoievski que treballa dia i nit perquè la revista no desaparegui, però que no ho aconsegueix. Un Dostoievski que, finalment, acaba d’arruïnar-se del tot jugant-se als casinos alemanys els diners que no té i que ha de demanar a amics, coneguts i saludats. Un Dostoievski que l’estiu de 1865 té l’anhel de voltar Europa darrere d’una antiga amant.

En aquest clima de torbació personal, justament l’estiu de 1865 —que va ser extremament calorós a Sant Petersburg—, és quan l’autor materialitza un projecte que fa temps que li ronda pel cap: una novel·la que aborda la problemàtica del lliure albir i el valor de la vida humana. Una novel·la que aglutina dos projectes que inicialment neixen separats i que acaba constituint un dels cims de la producció dostoievskiana: Crim i càstig. Aquesta obra presenta tots els elements característics de l’autor. En primer lloc, una exploració psicològica profunda dels personatges, especialment de Rodion Raskólnikov, el jove protagonista que decideix matar una vella escanyapobres per poder sortir d’un pou i caure en un altre. En segon lloc, una estructura polifònica, és a dir, una construcció no gens dogmàtica sinó dialèctica: un cor de veus divergents que bramen alhora. En tercer lloc, un retrat sociològic sense filtres que ens posa davant del nas les misèries més dures de la Rússia de fa un segle i mig. Diu el filòsof Nikolai Berdiàiev que «Rússia és menys que cap altra cosa el país de les posicions mitjanes. A les capes baixes, Rússia és tota salvatgia i barbàrie, encara s’hi remou el caos primigeni». Potser és aquesta aversió a les posicions mitjanes i la tensió del caos primigeni el que acaba d’afaiçonar la llengua de Dostoievski, el darrer element característic de l’autor que també destaca amb força a Crim i càstig: la torrentada irrefrenable i febrosa amb què Dostoievski basteix la novel·la beu tant de l’oralitat més col·loquial com dels burocratismes de la Rússia imperial. És per tot això que Crim i càstig és una obra paradigmàtica de Dostoievski com a escriptor i com a pensador. Un constructe complex que continua plantejant qüestions que no som capaços de respondre d’una manera clara. Una sacsejada forta sorgida d’un moment especialment convuls. Una novel·lassa que cal llegir de nou en aquesta maleïda època nostra de regust distòpic. Ara que fa dos-cents anys que va néixer l’autor i gairebé cent que Andreu Nin en signava la primera traducció directa al català és el millor moment per fer-ho.

Miquel Cabal Guarro