Ja feia temps, molt abans de la seva publicació, que Joan-Carles Mèlich, client habitual de la secció de filosofia, em parlava de
La condició vulnerable. Aquestes converses, sens dubte, han influït i condicionat la meva lectura. L’he llegit amb una barreja de profund respecte i admiració i des de l’afecte que la relació llibreter-client permet. Amb tot, però, crec que l’esfera d’intimitat i proximitat que les seves paraules atorguen des de la primera pàgina s’hauria mantingut igual encara que no el conegués de res. Intimitat i proximitat tant pel contingut com per la forma. Pel contingut, perquè tracta d’allò que som, éssers vulnerables, quelcom que s’experimenta des de la nuesa més transparent del jo, i per la forma, perquè no pot ser més clara ni menys passional. Ell l’anomena “filosofia literària” i ja fa temps que la practica, consisteix a pensar la filosofia des de la literatura. Les preguntes per la condició humana, l’ètica, la moral, la mort, de la mà de Melville, Shakespeare, Beckett, Strindberg... Tot plegat per configurar un elogi a la contingència, un mur contra la metafísica i en última instància un crit vitalista que té la tragèdia (i també la comèdia) com a principals protagonistes.