Les nostres recomanacions i propostes

Temàtica
Kassel i artistes sense obra
Sobre la darrera novel·la de Vila-Matas i altres lectures complementàries
Per Autor convidat
5.5.2014
Kassel no invita a la lógica comença amb una proposició de l'equip de curadors com a mínim extravagant, a l'altura de les circumstàncies: Vila-Matas haurà de traslladar el seu espai de treball al restaurant Dschingis Kahn on, diàriament i al llarg d'una setmana, rebrà la visita d'aquelles persones que desitgin apropar-se fins allà per conversar o tafanejar. El restaurant xinès es transforma així en un estudi improvisat, un espai satèl·lit que serveix de pretext a l'autor per construir un relat sobre els moments d'alt voltatge que envolten tot procés de creació, i sobre l'intricat joc de seducció i engany que acompanya l’escriptura i l'art. Les paraules de Chus Martínez –«l'art fa, allà te les maneguis»–, apareixen com un ritornello que guia l'autor en aquest atzarós procés, i en elles resideix potser la pista principal per interpretar aquest passeig ple d'equívocs i incertesa. En aquestes paraules hi ha també la convicció que l'art exigeix una voluntat de coneixement, implicació i compromís, la certesa que avui més que mai aquell renega de la nostra actitud massa passiva i complaent, retiniana.
A mitjans dels noranta Jean-Yves Jouannais va publicar una breu antologia d'artistes que justament es van negar a fer, a cedir davant la tirania d'una lògica productiva que té molt d'industrial. Artistas sin obra es presenta com una lectura complementària, un assaig estructurat al voltant d'aquells que van decidir transcendir el simple artefacte, que van entendre l'art no com una «producció», sinó com una actitud i una forma de compondre el món.
A Kassel Vila-Matas visita de manera repetida la instal·lació This Variation, de Tino Sehgal: una habitació a les fosques en què un ha d'abandonar-se a mercè de les presències humanes que l'habiten. Vila-Matas ens convida a compartir alguns d'aquests gestos artístics, de vegades gairebé invisibles –hauríem de dir «corrents d'aire»?– que avui només poden fer de l'art un espai de tàcit consens o radical dissensió.

