Les nostres recomanacions i propostes

Fa gairebé una dècada Enrique Vila-Matas va publicar un dels llibres que més empremta han deixat del seu compendi literari: Bartleby y compañía, un recorregut sinuós per aquells escriptors que per un motiu o un altre van acabar atrets, com el personatge de Melville, pel no-res, per la "pulsió negativa". Així, en les pàgines d'aquest excel·lent cant a la literatura contemporània, Vila-Matas fa un repàs a aquells qui, de fet, són també alguns dels autors que trobaríem a la seva biblioteca ideal.

A Bartleby y compañía trobem escriptors com Juan Rulfo, que, després d'acabar Pedro Páramo va trigar trenta anys a tornar a escriure; Felipe Alfau, que va caure en un silenci de gairebé dues dècades després de publicar la seva primera novel·la Locos (1928), un quadre esperpèntic i avantguardista de l'Espanya de començaments del segle XX; Hölderlin, que va decidir viure la meitat de la seva vida reclòs en unes golfes; o Robert Walser, que, de manera semblant al cas anterior, va passar els darrers vint anys de la seva vida tancat en un psiquiàtric. Altres escriptors afectats de la "síndrome de Bartleby", és a dir, que van emmudir llargament i, en alguns casos, també definitivament, van ser Rimbaud, que amb només dinou anys va dir "adieu" a la poesia; Jerome David Salinger, artífex de només quatre novel·les, publicades durant dotze anys (de 1951 a 1963), o Thomas De Quincey, que dels dinou als trenta-sis anys, va substituir la ploma estilogràfica per l'opi i les al·lucinacions derivades d'aquest.

Tanmateix, aquest emmudiment creatiu (i de vegades també vital) recau també en personatges que no són de carn i ossos. Així, a més del que protagonitza el títol de la novel-assaig de l'escriptor barceloní, trobem referits a les pàgines de Bartleby y compañía, noms com el de Monsieur Teste, l'alter ego de Paul Valéry, que va llançar per la finestra tota la seva biblioteca i, amb ella, les seves ganes d'escriure; el protagonista de Paludes, un anti-escriptor en tant que no para de plantejar-se l'escriptura d'un llibre que mai arriba a escriure; o, finalment, el mític Lord Chandos (producte d'Hugo von Hofmannsthal), qui a la carta que li escriu a Francis Bacon reconeix haver-se quedat sense paraules per dir la realitat que l'envolta.

Reals o ficticis, són tots ells persones i personatges que segurament es van fer la pregunta que en el seu moment es va plantejar Jaime Gil de Biedma, un altre dels noms que podrien figurar en les prestatgeries de l'estudi de Vila-Matas: "Preguntar per què no escric inevitablement desemboca en una altra inquisició molt més inquietant: per què vaig escriure?". Aquesta és la qüestió sobre la qual ha de reflexionar (o emmudir) tot aquell que pretengui erigir-se com un escriptor del No, és a dir, i citant de nou a l'autor de Bartleby y compañía, com un autèntic "heroi negatiu de la literatura".