Les nostres recomanacions i propostes

Enard ens torna a hipnotitzar, com ja ho va fer amb Zona, narrant una nit d’insomni febril del protagonista en un hotel de Viena. Un nit que ocupa unes quatre-centes pàgines plenes de música, poesia, mitologia, denúncia, antropologia i relats de frontera al llindar d’Orient i Occident.

Amb construccions treballades, poc habituals i gratament forçades, a les quals el lector s’hi ha d’encarar amb tenacitat, viatgem cap als confins del Mediterrani (avui vida i mort de tantes persones). No és una lectura àgil, sinó que demana un esforç (cosa que s’agraeix) davant de l’allau densa de records d’una nit d’insomni, una allau en què impera el llenguatge de Mathias Enard, que amara la narració de sensualitat, violència, fantasia, ascetisme i melancolia, en la qual el millor que es pot fer és perdre’s.

És a Viena, coneguda com a porta d’Orient i com a bastió de la música clàssica, i amb les confessions del musicòleg malalt Franz Ritter, suspès en un núvol d’opi, on començarà aquest viatge: viatge a tot allò que s’ha viscut i après, deixant-se portar per la musicalitat, l’amor i l’afany de conèixer; un viatge que transita sempre cap a l’est: París, Alep, Palmira, Istanbul, Damasc, Teheran...; un viatge entre vivències i evocacions, entre la curiositat per descobrir el que és diferent i l’interès per la diversitat de referències històriques i literàries; un viatge pels records que entrellacen ciutats, amistats, escriptors, compositors, aventurers, música i poesia; un viatge a la història de l’amor que en Franz sent per la Sarah, interlocutora latent, nòmada sensual i fantasmal. 

I per orientar-nos en aquesta bullícia boirosa, prenem com a guia la paraula que embolcalla, contagiada de somnis, ritmes, nostàlgia, erudició i un humor sorneguer.

No hem d’oblidar, ens diu l’autor, que orientar-se no és anar cap al nord, sinó cap a l’est. I l’Orient no és un lloc on estar sinó per dirigir-s’hi.