Les nostres recomanacions i propostes

La veu de Mireia Calafell ha tornat com la marea. Amb el mateix gust de sempre que tant ens agrada –salat, nostàlgic i solemne però arrelat a l’esperança–, el vaivé dels seus versos ens porta aquesta vegada a llegir-la a vista d’ocell. Si Poètiques del cos era un xiuxiueig íntim de pells, la seva lupa s’ha anat allunyant, poemari a poemari, passant pel mite de Nosaltres, qui fins a convertir-se ara en crit universal. Si una emergència explora les dues accepcions d’aquest crit: la de l’alarma –crisi climàtica, malaltia, mort, fi de l’amor, apocalipsi– i la del brot –els naixements, l’au fènix, l’amor que torna amb força, la poesia–. Amb aquest morir i renéixer, Calafell insisteix a presentar-se’ns cíclica, com ho són els cossos i com ho és també el planeta que habitem, que de sobte es torna un cos en si mateix. Tot plegat es condensa a «Pronòstic»: «tant que havíem temut una tempesta / un huracà un cicló   vidres trencats […] que ara ens sorprèn el sol   xiulant».

En l’estira-i-arronsa de trobar i perdre l’esperança, qui ens l’arrenca resulta finalment que no és la mort, sinó la concepció lineal del pas del temps. Ho sabien les balenes de Tantes mudes, i ho saben ara les senyores amb el xal de «Via fèrria»: «quan per primera vegada van concordar els rellotges […] i va imposar-se el temps sobre el destí del món […] aquell seria el primer dia de la resta dels seus dies en què farien a tot tard». Mai és tard, però, per apropar-se a Calafell.