Les nostres recomanacions i propostes
Ressenya
Paul Auster
Baumgartner
«Qui no posa atenció, no pot dur una vida plena»
Per Marta Ramoneda Molins
8.3.2024
Aquí una ressenya fruit de ser una d’aquelles lectores, i diria que en som forces, que ha crescut llegint Auster. Encara que més tendre i menys juganer que alguns dels seus altres llibres, ens aquests pàgines expressa, com diu un dels personatges, tanta esperança com consternació. Ara que es troba suspès entre el vell rondinarie i el savi espiritual, ara que el que més lloa és la bondat.
Una entrebancada i un tassó que crema posen en marxar la narració, aquest anar excavant en la memòria que es proposa Sy Baumgartner, acadèmic jubilat que ja fa uns anys va perdre la seva dona, l’Anna, en un accident en el mar. Ens explica com els seus pensaments s’acumulen I es dissipen davant les intrusions de la vida. Com busca la manera de poder condensar una trajectòria vital amb sentit. Com es pregunta què pot significar estar viu. Com pren consciència que s’haurà de conformar amb la irresolució I l'ambigüitat.
I el que li requereix l’esforç més gran és trobar la manera adequada per parlar de la pèrdua i el dolor, en aquesta conversa entre l’estimar i el dol que avança una mica a les palpentes, de manera sinuosa, on darrera cada paràgraf es va revelant el paisatge vital del protagonista. Un fraseig tranquil i reflexiu, que va deixant pòsit en el lector. Podríem entendre, i així queda insinuat en el text, que Baumgartner i Anna venen a ser els egos complementaris del mateix Auster, una mena de cos i d'ànima, un altre jo ideal.
I és que Baumgartner, la novel·la, segueix sent profunda i estranyament commovedora, un retrat captivador d'un home que ha estimat i perdut i que es prepara per a la seva última etapa de la vida. Baumgartner, el personatge, ens captiva per tenir la serenitat d'examinar la seva pròpia història: d'on prové, què ha experimentat , on i com ha viscut. I és que, com escriu Auster, “qui no posa atenció, no pot dur una vida plena.”
Però no us confieu, aquí també, l’atzar deixarà la seva petjada en la quotidianitat dels personatges.
Una entrebancada i un tassó que crema posen en marxar la narració, aquest anar excavant en la memòria que es proposa Sy Baumgartner, acadèmic jubilat que ja fa uns anys va perdre la seva dona, l’Anna, en un accident en el mar. Ens explica com els seus pensaments s’acumulen I es dissipen davant les intrusions de la vida. Com busca la manera de poder condensar una trajectòria vital amb sentit. Com es pregunta què pot significar estar viu. Com pren consciència que s’haurà de conformar amb la irresolució I l'ambigüitat.
I el que li requereix l’esforç més gran és trobar la manera adequada per parlar de la pèrdua i el dolor, en aquesta conversa entre l’estimar i el dol que avança una mica a les palpentes, de manera sinuosa, on darrera cada paràgraf es va revelant el paisatge vital del protagonista. Un fraseig tranquil i reflexiu, que va deixant pòsit en el lector. Podríem entendre, i així queda insinuat en el text, que Baumgartner i Anna venen a ser els egos complementaris del mateix Auster, una mena de cos i d'ànima, un altre jo ideal.
I és que Baumgartner, la novel·la, segueix sent profunda i estranyament commovedora, un retrat captivador d'un home que ha estimat i perdut i que es prepara per a la seva última etapa de la vida. Baumgartner, el personatge, ens captiva per tenir la serenitat d'examinar la seva pròpia història: d'on prové, què ha experimentat , on i com ha viscut. I és que, com escriu Auster, “qui no posa atenció, no pot dur una vida plena.”
Però no us confieu, aquí també, l’atzar deixarà la seva petjada en la quotidianitat dels personatges.