Les nostres recomanacions i propostes

El 1973 el govern britànic va obligar tota la població de Chagos, arxipèlag de l’oceà Índic, a abandonar casa seva; es proposaven desallotjar la zona per construir una nova base militar americana a l’illa de Diego García. Centenars de famílies de Chago, que havien viscut en aquestes illes paradisíaques durant generacions, van ser forçades a pujar a vaixells de càrrega que les portarien fins a la llunyana Maurici, seu de l’administració colonial. Allà viurien dècades com a pàries, enyorant i reclamant el retorn a unes illes que continuarien reivindicant com a seves.

Al final de la Conferència de Ialta, Churchill va proclamar que les polítiques de la Gran Bretanya en els seus dominis mai se sotmetrien a l’escrutini internacional: «Qualsevol tros de territori sobre el qual onegi la bandera britànica serà immune», va exclamar. I així, quan ho va considerar convenient, Londres va ignorar els tractats internacionals. Una excepcionalitat autoconcedida que, si bé va anar declinant tant com minvava el poder de l’Imperi, no per això resulta menys infame.

Una història d’arrogància i impotència que serveix a Sands per esbossar la vacil·lant trajectòria del Tribunal Penal Internacional: de la gènesi dels drets humans en els judicis de Nuremberg –tema del seu llibre East West Street – a la lluita contra el colonialisme, en l’àrdua tasca de construir organismes internacionals que puguin vetllar amb eficàcia pel compliment del dret internacional.

Quan per fi Liseby Elisé, la protagonista d’aquesta història, va aconseguir tornar a la seva illa natal, enmig de la desolació i l’abandó del que havia estat casa seva, va trobar una placa metàl·lica que els britànics havien deixat allà que prohibia l’entrada i considerava intrús qualsevol que intentés traspassar-la. Aquesta vegada sí, els jutges van determinar que aquella placa estava fora de lloc.