Les nostres recomanacions i propostes

Quan Lady Blemley va convidar Cornelius Appin a la seva festa amb l’esperança que «contribuís a la distracció general» dels assistents, no s’esperava que l’autoproclamat científic fes girar la conversa al voltant del seu últim experiment: Appin es va topar amb un «supergat» d’una intel·ligència suprema, Tobermory, i li va ensenyar a parlar. Ara bé, aquest aprenentatge no és només el de l’acte de parla, sinó, tal com es llegeix al conte, el de «l’art de la parla humana» –del sarcasme, la burla i la mentida, principalment–. Lady Blemley fa portar el gat a la sala i els assistents l’interpel·len per tal de verificar que sí, que es troben davant d’un gat que parla. La conversa acaba sent dirigida per Tobermory, que no només segueix el protocol burgès, sinó que en ocasions se n’aprofita per burlar-se dels convidats i dels preceptes de l’època.

Al relat «Tobermory» s’evidencia la hipocresia de la classe alta victoriana, de la mà de la mala educació i d’una ironia amarga i descarada, dues característiques que destaquen –de manera volgudament exagerada– en tota l’obra de Saki. A l’antologia Contes amb punxa, infants, animals i personatges malcarats prenen la paraula des de la impertinència i la grolleria per així exposar la maldat que rau en «les bones maneres».