Vincles ferotges i
La dona singular i la ciutat van deixar tota una família de fans assedegats de més reflexions de la
flâneuse que passejava amb la seva mare per Nova York. A
Mirar-nos de cara, un recull d’articles escrits als 90, Vivian Gornick hi passeja sola i observa la ciutat per entendre com funcionen la intimitat i la comunicació als espais que transitem. Sense dissimular el menyspreu que sent per la vacuïtat, fa una crida a la necessitat de viure conscientment, noció que desenvolupa minuciosament a l’assaig «Viure sola», un dels més destacables del recull, mentre examina el fet de reconèixer els límits de les relacions humanes i els vincles intermitents (que no són pas per això menys ferotges). Acollir la solitud com a sofisticació esdevé crucial per assolir les condicions en què es pot treballar el qüestionament personal.
Un cop més, Gornick ens ho dona tot sense que ens n’adonem. Dissecciona la part més real de les relacions i ens l’entrega, amb una sinceritat punyent, en primer pla.
Mirar-nos de cara és un diàleg de mirades, una dansa d’intercanvis inevitables amb un lector ja entregat, perquè la seva prosa no es pot llegir des de la distància, s’ha de llegir ja des de dins.