Lo cant i la terra

Si és ver —com diu el Premi Nobel Ghiorgos Seferis— que cada bon poeta no existi a fores de les sues poesies, podem en aquí recordar encara el mantra terra-solc-llavor-plantó que innerva i vivifica l´entera poesia d´Antoni Canu, mantenent joiosament als versos aquella tal cosa de vívid que fa pressió i obra en ell per acció del sou pensament mateix. Aquest últim té el sou compliment en la pràctica del treball a la sua terra estimada, les sues mans que saben judicar amb maestria el terrer ideal per la cultivació del forment, sabent perfectament que deu d´ésser fondo, permeable, ben llaurat, sembrat, xapat, netejat de les herbes, messat, triulat... Un pensament realment vital, lo de Canu, capaç d´avançar per fe, creient que a temps degut cada més petita llavor traurà el sou plantó, fent-se instrument d´investigació psicològica per desxifrar el que més amagat tenim a dintre nostro. Per interrogar, de la profunditat, la transcendència, la gràcia d´una sempre possible redempció que alimenta en nosaltros, on excavar significa davallar sempre més a fondo, per reseixir a agafar la veritat lenta, inarrivable i fluvial de l´existència entera. Un pensament sempre innervat d´una vocació absoluta per la poesia, lo de Canu.