Sereníssim somni

Com aquells dies de llum càlida i suau de fa cinc anys, els versos se succeeixen amb lentitud i s´entretenen en el detall, s´hi aturen i de nou emprenen el vol, recordant-nos les aus que passen, tornen i se´n tornen per passar una i altra vegada i així tancar el cercle del poema, igual que un anell de paraules-diamant encerclant el cel. És l´atmosfera de Venècia, la calma de les hores, l´olor aquàtica de l´aire, la cançó del vent i el silenci dels canals, el trànsit de la llum a la penombra i el clarobscur que en neix, la serena transformació de tot perquè mai res no canviï. Aquesta essència immutable també és la de l´amor que venç la mort quan els cossos es tornen d´aigua i aflora l´ànima, el misteri de la boira que apareix i desapareix, com l´illa de San Michele, com San Giorgio Maggiore, les góndoles o aquelles persones gairebé etèries que ja ens coneixien des de sempre. [...] El poeta va enamorar-se de la bellesa inalterable de Venècia i s´hi va casar en un joiell d´església que és com un miracle enmig d´un laberint de rii (petits canals), l´altar major on va fer la promesa de tornar amb mi per oferir a la Serenissima aquest somni que teniu entre les mans. (del pròleg de Cristina Àlvarez Roig)