Una felicitat imposada

A la tendra edat de cinc anys Denise queda òrfena de pare. Serà la primera, i més dura mort que viurà, tot i que en pocs anys altres familiars i coneguts moriran al seu voltant. Com a orfeneta que és, la seva mare, li dedica tot un món de carícies i atencions per negar la tristor i encaminar-la cap a una simulació de felicitat aparent. La nena porta molt endins una tristor que ha de camuflar i ensuma que serà incapaç de deslliurar-se dels seus dols, contaminats per la grisor dels anys cinquanta i una mare engolidora. Denise somia de fugir del triangle església, escola , família i obrir-se a l’imprevist, al món més enllà de la llar. És sobretot el fort lligam amb la seva amiga Lou el que li dóna la seguretat i l’empenta per enfrontar-se a la vida en una llarga marxa nascuda de l’amor, l’amistat, la poesia i l’art. Lou acompanya l’heroïna a l’exposició d’autoretrats de Van Gogh l’any 1960, allà les amigues s’identifiquen amb la tristor dels ulls de l’artista, una tristor que no va impedir pintar les flors més resplendents. Una epifania, a plena adolescència, per encaminar la vida.