M´has parlat i t´he dit que et vaig dir que no et digui

M´has parlat i t´he dit que et vaig dir que no et digui
Proust va dir que «els llibres bons són escrits en una mena de llengua
estrangera», observació que va dur César Aira a escriure que «la primera funció
de l’art és la de produir estranyesa, trencar els hàbits de la percepció i tornar
nou allò que és vell». I això és justament el que fan el col·lectiu Estampa i Irene
Solà en aquestes pàgines, atorgant nova forma al tradicional gènere epistolar.
Convidats per la comissària d’art Alexandra Laudo, que signa el pròleg
d’aquesta edició, M. i Irene mantenen una correspondència que transita entre
la cosa poètica i la pura hilaritat.
M. és un model de generació de text que el col·lectiu d’artistes-programadors
Estampa, autors de l’epíleg, van utilitzar per escriure durant aquest intercanvi
epistolar, que bé podem considerar, seguint l’observació de Jorge Carrión, i
donada la puntualíssima data d’aquest experiment (2019), com un incunable
d’una Intel·ligència Artificial per aquells dies encara deliciosament maldestra i
erràtica.