Més enllà del dolor, la por i la mort, la irrupció del sida a la dècada dels vuitanta va provocar una «epidèmia de sentit». Una crisi de la representació que va requerir noves aliances entre l’art i l’activisme per intervenir en l’esfera pública i així reclamar altres formes polítiques, mèdiques i comunicatives per abordar la malaltia.
En els textos que formen el llibre, la crítica francesa Élisabeth Lebovici ofereix un relat alternatiu a la història de l’art des d’una escriptura situada entre els feminismes, les polítiques queer i els activismes LGTBIQ.