El país català i els altres

Al llarg dels seus deu capítols Ferran Lupescu tracta amb la precisió que li és pròpia qüestions molt variades relatives a la nació catalana, de la qual descriu aspectes de la realitat, però sobretot l’evolució de la consciència col·lectiva tot explicant les causes de l’alienació com a factor que ha estat retardant la formació d’un moviment d’alliberament sòlid arreu del territori.
L’autor va a fons en les seves anàlisis, començant per la crítica a la ideologia postmoderna que demostra que funciona com a justificació de l’opressió nacional i també de l’opressió social. Aquesta descripció crítica d’una de les bases de la ideologia dominant (tant de l’Estat espanyol com de l’Estat francès) és d’una gran importància perquè forneix la base de les polítiques etnicides dels estats que controlen la nostra societat. És de la ideologia postmoderna que se’n desprenen diferents concepcions negacionistes del fet nacional. Negar l’existència de les nacions —i fins i tot de les llengües— permet defensar una situació en què les úniques categories que no són discutides ni negades són les dels estats dominants i llurs llengües oficials.
Concretament critica a fons la falsa teoria que el nostre autor anomena ‘ultrarelativisme lingüístic’ (segons la qual no hi ha llengües com a tals, sinó que són ‘invencions’; només hi ha parlars locals i personals) i demostra que és una impostura ideològica filla de la ideologia postmoderna.