Bagdad. Dones al jardí

L’acció transcorre en una vella casa de Bagdad des de la tardor 2002 a la primavera 2003. O siga, entre els rumors públics de guerra i la històrica invasió de l’Iraq la matinada del 20 de març de 2003, després de la Guerra del Golf de 1991 i tants anys de bloqueig. Una invasió comandada pel president dels EUA, Georges W. Bush, amb el recolzament entusiasta de Tony Blair (United Kingdom) i José María Aznar (Reino de España).
«La primera víctima de la guerra és la veritat», cridava Èsquil. I així ho va intentar una vegada més l’equip governamental del president George W. Bush à els seus esforços per falsificar la realitat. Però al costat de tot això, la Guerra de Troia i la destrucció dels Budes històrics pels talibans afganesos no semblen més que un joc d’infants perquè ací, en una síntesi de totes les perversions, es van donar des del plor d’Hècuba i les Troianes a la desfeta de la Biblioteca d’Alexandria o el bombardeig sobre Guernika.
El teatre europeu es va ocupar ràpidament d’aquests fets amb espectacles més o menys documentals, irats i d’urgència per mobilitzar les consciències del públic, actualitzant de nou una de les diverses funcions permanents de l’art escènic: la representació de les grans qüestions públiques.
Aquest text, però, no s’adscriu a l’estètica del teatre document i només intenta ser una proposta dramaticopoètica que beu de la notícia i del document. I sobretot vol anar més enllà de la servitud als mitjans perquè sembla que quan un fet o una guerra ja no és notícia de primera plana deixa d’existir sense tenir en compte la realitat de milers de persones que continuen estimant i morint.
Així, doncs, assistirem a la petita història (story) de quatre dones, HURRIA, UMM, SARA i MELEK, sobre el fons mític del nou plany de Mesopotàmia amb una utilització sintètica del temps i de la Història (History). I també, és clar, des d’una certa perspectiva deutora d’alguns clàssics com ara A. Txèkhov per al qual la realitat vivencial no demana grans artilugis literaris ni escènics.