La dansa de Medusa. Cap a una gramàtica política de la postmodern

Quan la democràcia es difumina en un mar de tècnics i ja gairebé ningú creu que els polítics ens representin, entre d’altres coses perquè el seu poder davant els mercats és més una llegenda que una realitat, hom sent la necessitat d’encarar una gramàtica política capaç d’explicar què està passant. Aquest text sintètic, fruit de la col·laboració entre un editor i un dels teòrics que més ha pensat l’agència del moviment des del seu interior, ens situa en un marc interpretatiu diferent, on els partits ja no són sinó màscares que s’esberlen traspuant la dura realitat de la plutocràcia establerta i on el moviment, com Medusa, estén els seus tentacles per enlairar-se, es configura en enormes bancs dispersos i ens fa capaços d’entendre la potència infinita d’una democràcia, la de les places, que s’ha alliberat de la camisa de força de la representativitat.