Poemes que porta el vent


Poemes que porta el vent

L’estiu del 2022, en un viatge a Ítaca, vaig sortir a córrer. Era la primera vegada que corria amb unes sandàlies tarahumares per un terreny agrest. Vaig enfilar un corriol estret i pedregós arran de costa. Mentre corria vaig deixar de sentir repicar les pedres, la cadència dels meus peus, la meva respiració, només silenci, mar i el vent xiuxiuejant lògia, paraules. Un poema semblava escriure’s a través del meu cos, com si sorgís de la terra i m’entrés pels peus i el sacre. Vaig arribar a una petita església on les onades gairebé hi topaven. En aquell instant, de sobte, vaig retornar, no sé de quin lloc de la consciència o de somni, on havia estat per no sé quant temps. Havia corregut uns tres kilòmetres, però havien transcorregut eons. Vaig asseure’m al petit moll davant de l’església sota els esquitxos d’onada i vent, sota un sol grec de justícia. El poema seguia viu, a dins i a fora a la vegada. En tornar a l’apartament els versos van brollar de la ploma damunt del quadern de viatge de paper japonès.
En aquell lloc d’Ítaca va néixer aquest poemari, com un retorn a l’origen, com una tornada a un día que vaig somiar ser poeta.»