Maria Magdalena, "Ecce Mulier"

Hem mirat d’entendre el contingut del personatge de Maria Magdalena entre el Renaixement i el Barroc a partir de diferents itineraris artístics i hem fet un intent de reconstruir els fonaments del seu periple metamòrfic a través dels segles. Des de les primeres notícies que van anar configurant la llegenda medieval, hem procurat mostrar i interpretar els rostres de l’eremita il·luminada i evanescent, el de la “Dulcis amica Dei”, el de la Venus Pudica, fins arribar a la Magdalena penedida i extàtica que ens ocupa. L’hem contemplat també a partir de la seva capacitat per generar dramatúrgia, des dels drames medievals que van restituir en ella l’antic cicle regeneratiu de la terra, a partir del seu protagonisme en els cicles de Pasqua, i és en aquest sentit coherent centrar-se en l’etapa histórica on s’ha anat consolidant la seva individualitat, principi necessari per dotar una figura de caràcters. Representa, a la manera de les dones místiques del moment, aquest intent d’individualitzar i experimentar des dels sentits les pràctiques religioses; a la vegada, el seu model de convertida i penitent funciona com una icona, eficaç a tots els programaris cristians d’una època molt marcada pel fonamentalisme. Rica i polièdrica, restitueix en l’imaginari col·lectiu el sentit més primigeni de l’element sacre, lligat a la transgressió i al cicle de la vida; a la vegada, supera en clau cristiana els seus elements tràgics, amb l’ascensió moral i la vivència del trànsit. Com correspon a la seva vessant més barroca, el seu essencial contingut eròtic esdevindrà en art vehicle del plor transformat en espasme extàtic.