Autores i autors

Va néixer a Sacramento, Califòrnia, en 1979, i va passar la seva infància i la seva joventut entre el Japó i els Estats Units. És professora d´escriptura creativa en la Universitat de Nova York. La seva obra ha estat traduïda a més de vint llengües. Entre les seves obres destaquen En el bosque (Sexto Piso, 2013), Una separación (Literatura Random House, 2018) i Intimidades (Sexto Piso, 2023), triada per The New York Times com un dels cinc millors llibres de ficció de 2021 i finalista dels premis National Book Award, PEN/Faulkner Award i Joyce Carol Oates Prize. Audición és la seva última novel·la.

Nazareth Castellanos és mare, neurobiòloga i especialista en neurociència. Directora d´investigació del laboratori Nirakara–Lab i de la càtedra Mindfulness i ciències cognitives de la Universidad Complutense de Madrid, estudia la capacidad del cervell des d´una perspectiva global, como una part del cos. El seu llibre El espejo del cerebro s´ha reeditat fins a quatre cops i té més de 37.000 seguidors a Instagram.

Dolores Rodó (Donostia-Sant Sebastià, 1969) és l´autora de la «Trilogía del Baztán», el fenomen literari en castellà més important dels últims anys, que va inaugurar un gènere propi, el mystic noir: El guardián invisible, Legado en los huesos i Ofrenda a la tormenta; adaptades al cinema amb gran èxit entre 2017 i 2020, i actualment disponibles en Netflix. A la trilogia li va seguir Todo esto te daré (2016), un dels premis Planeta més venuts, i adaptat com a sèrie de la televisió pública francesa amb gran acolliment. En 2019 va tornar a l´univers del Baztán amb La cara norte del corazón, que està en desenvolupament com a sèrie televisiva a Hollywood: una fita de la ficció espanyola contemporània. En 2021 es va reeditar Los privilegios del ángel, la seva primera novel·la. Amb Esperando al diluvio (2022) va entusiasmar de nou a lectors i crítica, a més de motivar una nova adaptació audiovisual. Avui són ja 38 els idiomes als quals s´han traduït les seves obres, que compten amb milions de lectors a tot el món.

Caitlin Moran (Brighton, el Regne Unit, 1975) va rebre en 2010 el Premi de la Premsa Britànica a millor columnista de l´any i en 2011 el premi a millor crític i entrevistador. En Anagrama ha publicat Cómo ser mujer (un dels majors i més fulminants èxits en llengua anglesa dels últims temps, llibre de l´any en els Galaxy National Book Awards i els British Book Awards i guanyador d´un Irish Book Award): «El feminisme de Moran, imprescindible en la societat actual, no és insignificant ni cristal·litza en l´ús d´un llenguatge políticament correcte. Fica el dit en l´ull als lectors. Al mateix temps, provoca riallades en contradir alguns dels llocs comuns del feminisme sense deixar de ser feminista» (Marta Sanz, El Confidencial); «Una guia de neofeminismo punk» (Gabriela Wiener, La República), i les novel·les Cómo se hace una chica: «Caitlin Moran ataca de nou amb el seu punk i divertida novel·la. Tots som una noia rellenita amb ganes de trepitjar culs. Moran ens dona la força» (Lluna Miguel, Playground); «Si poguessin sintetitzar-la seria una amfetamina. Moran dispara bromes i frases hilarants a ritme de chachachá accelerat» (Lucía Lijtmaer, eldiario.es); Cómo ser famosa: «Amb la mateixa intel·ligència humorística paranormal de sempre, analitza el miratge de la fama» (Miqui Otero, El Periódico); «Descarada, procaç, disbauxada i molt divertida» (Eva Cosculluela, ABC), i Más que una mujer, continuació de Cómo ser una mujer, en el qual ens explica com ser cuarentona i no morir en l´intent: «L´humor i la sorna habituals en l´escriptura de Moran emmudeixen per a donar pas a la confusió i a la por en un relat que desarma per la seva honestedat (Lucía Selas, Jot Down). El seu llibre més recent és ¿Y los hombres qué?: «Un llibre de lectura obligada. Reflexiva, divertida i tan enginyosa com sempre, la veterana periodista Caitlin Moran explora amb mestratge la masculinitat moderna» (Aisha Nozari, Metre).

Marcos Giralt Torrente (Madrid, 1968) va debutar en 1995 amb la col·lecció de contes Entiéndame, a la qual van seguir, entre altres llibres, les novel·les París (Premi Herralde de Novel·la) i Los seres felices. En 2010 va publicar la novel·la autobiogràfica Tiempo de vida (Premi Nacional de Narrativa i Premi Strega Europeu), un dels llibres més influents dels últims anys, referència de molts del mateix gènere: «Superb» (Javier Cercas); «Un text guaridor» (Rosa Montero); «Un dels testimoniatges autobiogràfics més bells i commovedors sobre la relació paternofilial» (Fernando Aramburu); «Sens dubte, el llibre que més m´ha commogut en molt de temps» (Ignacio Martínez de Pisón); «Un llibre perfecte i imprescindible» (Rodrigo Fresán). Ha publicat dues col·leccions de relats més: Mudar de piel: «Un llibre que ensenya a viure» (Elena Poniatowska); «La prosa límpida i bella d´aquests relats és una espècie d´encantament que es llisca sobre vincles teixits amb fils fràgils, teles d´aranya que pengen sobre vertiginoses solituds» (Mariana Enriquez); «Aquest perillós artefacte literari està escrit amb una prosa precisa i de gran qualitat» (Carlos Zanón, El País); «Un llibre d´una textura de seda que mostra els molts trencats de la tela de totes les vides amb elegància i sense escarafalls» (Antonio Iturbe, Mercuri); «Sense artificis, Mudar de piel es llegeix a cop de subtilesa, en una narració descarnada, i d´una absoluta realitat revelada» (Pedro M. Domene, Heraldo de Aragón) i, El final del amor: «Giralt Torrente demostra la seva perícia, el seu sentit del control narratiu, el seu maneig del tempo... Fondària i lucidesa compositiva» (J. Ernesto Ayala-Dip, El País). La seva última obra, publicada en 2023, és Algún día seré recuerdo: «Giralt Torrente és un dels escriptors més elegants d´aquest país» (Ray Loriga, El País).

Carme Pinós Desplat es va graduar en Arquitectura, Urbanisme i Arquitectura del Paisatge en la ETSAB al 1979. Des de 1982 fins a 1991 va compartir estudi amb Enric Miralles amb el qual va aconseguir reconeixement internacional amb projectes com el Cementiri d´Igualada o les instal·lacions Olímpiques per a Tir amb Arc a Barcelona. Al 1991 va establir el seu propi estudi d´arquitectura abordant un ampli rang de projectes que van des de reformes urbanes i obra pública fins al disseny de mobiliari. La seva actitud arriscada i de recerca constant li ha valgut el reconeixement en el món portant el nom de l´arquitectura catalana a Europa i el continent americà. Per la seva ja extensa obra, ha rebut nombrosos premis i esments entre els quals cal destacar el recent Premi Oris 2023, la Medalla d´Or de l´Arquitectura 2022, el premi Arnold W. Brunner 2022 o el Premi Nacional d´Arquitectura 2021 màxim reconeixement que atorga als arquitectes el Govern d´Espanya.

Javier Gallego és periodista, escriptor i músic. Des de 2009, dirigeix el programa Carne Cruda, guardonat amb el Premi Ondas en 2012. Té una productora d´àudio amb la qual ha signat els pòdcasts Prestige: cuando el mar se quedó mudo, 15M Dormíamos, despertamos o El viaje de Chillida, entre altres. Per les seves ficcions en radi va rebre sengles esments especials en el Premi Itàlia 2002 i en la Biennal de Mèxic 2004. Ha treballat en RNE, TVE, SER, M80 i com a guionista de Caiga Quien Caiga. En l´actualitat, escriu en Eldiario.es i col·labora en Cuatro. És autor del llibre d´articles Lo llevamos crudo (2012, Léeme), els poemaris Abolición de la pena de muerte (Arrebato, 2013) i El grito en el cielo (Arrebato, 2016), i la novel·la La caída del imperio ((2024, Random House). Ha publicat cinc discos com a bateria de jazz i rock.

Juan Gallego és pintor i dibuixant. Es va doctorar en Belles Arts per la Universitat Complutense de Madrid i imparteix classes com a Professor Titular de Pintura i Il·lustració en la URJC. Ha exposat el seu treball en galeries nacionals i internacionals i en fires com a ARC (Madrid), ARTEXPO (Barcelona), KIAF (Seül) o ARTBO (Bogotà). Com a il·lustrador, va realitzar vinyetes d´humor gràfic durant dos anys per al programa Carne Cruda, col·labora amb la fundació de periodisme sobre migracions i drets humans, Por Causa, i ha publicat una sèrie d´historietes curtes de caràcter social.

Carmen Mola va néixer en la primavera de 2017, a Madrid, quan els autors Jorge Díaz, Agustín Martínez i Antonio Mercero van decidir llançar-se a una aventura de creació col·lectiva que va cristal·litzar en una primera novel·la, La novia gitana, a la qual seguirien La red púrpura, La nena i Las madres. Al llarg d´aquests anys, els tres autors han continuat amb els seus projectes personals, tant novel·les com guions. En 2021 Carmen Mola va obtenir el Premi Planeta de Novel·la amb La Bestia, un apassionant thriller històric que s´ha convertit en la novel·la més venuda de tota la seva obra. La seva última i aclamada novel·la és El Infierno. El Clan és el brutal desenllaç de la sèrie Inspectora Elena Blanco.

Ilu Ros va néixer a Mula (Múrcia) en 1985. Llicenciada en Belles Arts i Comunicació Audiovisual per la Universitat de Granada, no va contemplar la possibilitat de dedicar-se al dibuix i la il·lustració fins que es va anar a viure a Londres en 2011. Ilu Ros troba la seva inspiració en el quotidià, les ciutats que visita, les persones que l´envolten i les històries que li conten, els llibres, les pel·lícules, els viatges amb tren, la música que escolta... Li agrada buscar en les petites coses una cosa nova (o no tan nou) que comptar. Ha exposat en la Galeria Miscelanea de Barcelona i ha estat finalista del Poster Prize for Illustration, premi concedit per la Association of Illustrators i el London Transport Museum de Londres. En 2018 va publicar el seu primer llibre, Hey Sky, I´m on my Way: A Book About Influential Women (Nova York, Lit Riot Press). Després de la publicació de Cosas nuestras (Lumen, 2020), elogiat per la crítica, seleccionat per a representar la secció espanyola de la Biennal d´Il·lustració de Bratislava 2021 i pel qual va ser nomenada Murciana de l´Any pel diari La Verdad, Lumen va publicar en 2021 Federico, una biografia il·lustrada de García Lorca que ha estat un fenomen editorial, lloat unànimement per la crítica, els llibreters i els lectors, guardonada amb el Llibre Murcià de l´Any. En 2022 va tornar a l´univers de l´escriptor granadí en Una trilogía rural (Primer Premi al llibre millor editat de l´any del Ministeri de Cultura), endinsant-se en les seves tres tragèdies més celebrades: Bodas de sangre, Yerma, i La casa de Bernarda Alba. Una casa en la Ciudad és el seu últim llibre (Lumen, 2025).

María Hesse (sevillana d´adopció, 1982) es va convertir en il·lustradora a l´edat de sis anys. Ella encara no ho sabia, però la seva professora i la seva mare sí. Uns anys després, després d´acabar els seus estudis d´Educació Especial, va agafar els llapis i es va llançar a la piscina de la il·lustració de manera professional. Ha treballat com a il·lustradora per a diferents editorials, revistes i marques comercials, i la seva obra ha estat exhibida en diverses exposicions. Després del fenomen editorial que va suposar el seu primer àlbum il·lustrat, Frida Kahlo. Una biografia (Lumen, 2016), traduït en quinze països i guanyador del Premi de la Fundació Nacional del Llibre Infantil i Juvenil del Brasil, ha publicat Bowie. Una biografia (2018), que està sent traduït a onze idiomes, El placer (2019) i Marilyn (2020), totes elles amb Lumen, i ha col·laborat en l´antologia Voces que cuentan (Planeta Còmic, 2021). L´obra il·lustrada de María Hesse es caracteritza pel seu traç i tècnica amb gouche i tinta. Les il·lustracions respiren ingenuïtat i sensibilitat. Moltes vegades arriben acompanyades de metàfores i al·legories en despertar adult. La seva obra ha estat qualificada de feminista i en ella la dona es representa allunyada de tòpics

Fernando Vicente (Madrid, 1963). Comença el seu treball d´il·lustrador a principis dels anys 80 col·laborant en la desapareguda revista Madriz. Guanya el Laus d´or d´il·lustració en 1990. Col·labora assíduament amb el suplement cultural Babelia del diari El país des del qual mostra el seu treball més literari cada dissabte i on ha anat perfilant el seu actual estil com a il·lustrador. Amb aquest treball ha aconseguit tres Award of Excellence de la Society for News Design. Per a Nòrdica ha il·lustrat El juego de las nubes, La saga de Eirík el Rojo, El manifiesto comunista, Estudio en escarlata i Alicia a través del espejo.

Ana Marcos és periodista i treballa a El País. Forma part de l´equip d´investigació d´abusos al cinema, amb Elena Reina i Gregorio Belinchón.

Evelyn Waugh (1903-1966) va estudiar a Oxford, on va portar una vida de «mandra, dissolució i malbaratament». En els anys trenta es va consagrar com a extraordinari novel·lista còmic amb les seves novel·les Decadencia y caída, Cuerpos viles, Meriendas de negros i ¡Noticia bomba!, publicades en Anagrama. Entre les seves obres posteriors destaquen Retorno a Brideshead, La espada de honor i Los seres queridos, aquesta última també en Anagrama.

Oriana Fallaci, que va entrevistar l´autora, va descriure a Natalia Ginzburg amb aquestes paraules: «Ni maca ni elegant, amb rebeca i faldilla de color blau cendra, amb aquest aire un pelín apagada de tia soltera i sense edat definida [...]. Cabells negres, pocs cabells blancs i un cos compacte. Bones cames, de persona acostumada a caminar [...]. Per descomptat sembla una dona sana, feta per a portar càrregues i dolors amb enteresa. Sorprèn la seva veu, com de femme fatale. És com si fos la veu d´una altra, i t´atrapa, et fascina». Aquesta dona va ser una de les veus més importants de la literatura italiana del segle XX. Nascuda a Palerm en 1916, aviat es va traslladar a Torí i més tard, ja casada amb Leone Ginzburg, va viure a Roma fins que el seu marit va ser assassinat en una presó de la capital per les forces feixistes. Entre les seves obres més conegudes, a més de Lèxic familiar, que en 1963 va ser guardonada amb el Premi Strega, destaquen Les petites virtuts, Querido Miguel, El camino que va a la ciudad, Familias, Vida imaginaria, La ciutad y la casa, A propósito de las mujeres, Todos nuestros ayeres i Las tareas de casa y otros ensayos. Ginzburg va treballar molts anys com a redactora per a l´editorial Einaudi en la seva seu de Roma, ciutat on residia quan va morir, en 1991.

Néstor Reina va néixer a Sant Pere de Ribes (1990), però es va mudar a Barcelona per a estudiar disseny de moda, on va acabar treballant com a estilista per a anuncis de televisió i com a dissenyador de vestuari per a cinema, encara que ell sempre va saber que escriure era realment el que li feia feliç.

Amélie Nothomb va néixer a Kobe (Japó) a 1967. Prové d´una antiga família de Brussel·les, encara que va passar la seva infància i adolescència en Extrem Orient, principalment a la Xina i el Japó, on el seu pare va ser ambaixador; en l´actualitat resideix a París. Des de la seva primera novel·la, Higiene del asesino, s´ha convertit en una de les autores en llengua francesa més populars i amb major projecció internacional. Anagrama ha publicat El sabotaje amoroso (Premis de la Vocation, Alain-Fournier i Chardonne), Estupor y temblores (Gran Premi de l´Acadèmia Francesa i Premi Internet, atorgat pels lectors internautes), Metafísica de los tubos (Premi Arcebispo Juan de Sant Clement), Cosmética del enemigo, Diccionario de nombres propios, Antichrista, Biografía del hambre, Ácido sulfúrico, Diario de Golondrina, Ni de Eva ni de Adán (Premi de Flore), Ordenoy mando, Viaje de invierno, Una forma de vida, Matar al padre, Barba Azul, La nostalgia feliz, Pétronille, El crimen del conde Neville, Riquete el del Copete i Golpéate el corazón, fites de «una frenètica trajectòria prolífera d´històries marcades per l´excentricitat, els sagaços i brillants diàlegs de guionista del Hollywood dels quaranta i cinquanta, i un exquisit combinat de misteri, fantasia i absurd sempre amb una guinda de talent en el seu interior» (Javier Aparicio Maydeu, El País). A 2006 se li va atorgar el Premi Cultural Leteo pel conjunt de la seva obra, i en 2008 el Gran Premi Jean Giono, així mateix pel conjunt de la seva obra.

Enric Pardo (Castelló de la plana, 1977) és guionista i professor de cinema. Dirigeix l´àrea de cinema de la productora El Terrat i el departament de Ficció TV de l´ESCAC. És guionista i coordinador de guió de la sèrie d´animació Arròs covat (per la qual va guanyar un premi Ondas) i guionista dels llargmetratges Animals, El club de los buenos infieles, Trash, i del programa Autodefinits. Com a professor de l´ESCAC, ha impartit classes de guió, dramatúrgia, sèries de ficció televisiva i ha dirigit projectes de fi de carrera. Com a analista de guions per a TVE, ha assessorat sobre més de cinquanta guions de llargmetratges. La seva primera novel·la, Totes les noies fan petons amb els ulls tancats va ser un gran èxit de vendes. Primera temporada és la seva segona novel·la.

Fátima Saheb (1995) troba les seves arrels a Larraix, el Marroc, i les seves ales a Barcelona. Els ideals de convivència del seu avi, la força i bellesa de la migració de la seva mare, i altres coincidències màgiques del maktoub (“destí” en àrab) l’han portat a veure l’escriptura com una forma d’activisme. Creu que la poesia genera ponts d’emocions i humanitat que afavoreixen espais segurs on totes creixem i ens escoltem sense judicis ni prejudicis. Porta la conducció d’esdeveniments municipals i dinamitza tallers sobre islamofòbia, racisme, discurs d’odi, o sobre l’artivisme (art com eina d’activisme). Des de l’any 2017, comparteix els seus poemes en anglès, castellà i català i ha participat a recitals a Barcelona, Girona, Lleida, París, Londres, Berlín i Estocolm, entre d’altres. Mares Migrants és el seu primer llibre.

Chloé Wallace (Madrid, 1994), és realitzadora, guionista i fotògrafa amb doble nacionalitat espanyola i nord-americana. Wallace, que porta més d´una dècada vivint i treballant entre Madrid, Londres, Nova York i Los Angeles, ha escrit articles per a revistes com Vogue o Glamur i ha desenvolupat una àmplia carrera en el món de la publicitat. Ha dirigit la sèrie Un conte perfecte i acaba d´estrenar el seu primer llargmetratge Mala influencia. Hola, stranger suposa el seu debut com a escriptora.