Autores i autors

Escriptor i guionista, Pierre Lemaitre (París, 1951) va estudiar Psicologia, va crear una empresa de formació pedagògica i va impartir classes de literatura. Autor tardà, en 2006 va guanyar el premi a la primera novel·la policíaca en el festival de Cognac amb Irène, primer lliurament d´una sèrie protagonitzada pel comandant Camille Verhoeven que inclou Alex (2011, CWA Dagger 2013, entre molts guardons, i portada al cinema amb èxit), Rosy & John (2011) i Camille (2012, CWA Dagger 2015, entre altres honors), una saga de gran reconeixement internacional a la qual Lemaitre ha posat un emotiu colofó amb el seu Diccionario apasionado de la novela negra (Salamandra, 2022), un documentat i emotiu homenatge al gènere negre. Consagrat com un dels escriptors més populars del moment, amb més de tres milions de lectors a tot el món, la seva carrera literària va fer un tomb sorprenent amb l´aparició de Nos vemos allá arriba (Premi Goncourt 2013, entre un reguitzell de distincions), primer volum de la seva aclamada trilogia sobre el període d´entreguerres titulada «Los hijos del desastre» i editada per Salamandra, que segueix amb Los colores del incendio (2018) i El espejo de nuestras penas (2020). Completen la seva obra, traduïda a més de trenta idiomes, les novel·les Vestido de novia (2014), Tres días y una vida (Salamandra, 2016), Recursos inhumanos(2017), La gran serpiente (Salamandra, 2022) i El ancho mundo (Salamandra, 2023), el primer lliurament d´una nova saga titulada «Los años gloriosos».

María Fasce (Buenos Aires, 1969) és escriptora i directora literària d´Alfaguara, Lumen i Reservoir Books i viu a Madrid. Ha treballat com a traductora, periodista i crítica literària i cinematogràfica. Va publicar els llibres de relats La felicidad de las mujeres (Premi del Fons Nacional de les Arts 1999), A nadie le gusta la soledad (2007) i Un homnre bueno (Premi del Govern de la Ciutat de Buenos Aires a llibre de relats inèdit i Premi Iberoamericà Talls de Cadis 2015); les novel·les La verdad según Virginia (2003), La naturaleza del amor(2008), La mujer de Isla Negra (2015) i Las vidas de Elena, finalista del Premi de Novel·la Cafè Gijón 2021. Amb Dos extrañosva guanyar el Premi del Govern de la Ciutat de Buenos Aires a novel·la inèdita i va ser finalista del Premi Nadal. La seva obra de teatre El mar (2006) s´ha representat a Buenos Aires i a Barcelona. Ha participat en diverses antologies, entre les quals figuren Zerfurchtes Land. Neue Erzählungen aus Argentinien, compilada per Patricio Pron, i Les bonnes nouvelles de l’Amérique Latine (amb pròleg de Mario Vargas Llosa). La seva obra ha estat traduïda a nou idiomes. El final del bosque és la seva novel·la més recent.

Rosa Montero va néixer a Madrid i va estudiar Periodisme i Psicologia. Ha publicat les novel·les Crónica del desamor (1979), La función Delta (1981), Te trataré como una reina(1983), Amado Amo (1988), Temblor(1990), Bella y Oscura (1993), La hija del caníbal (1997, Premi Primavera de Novel·la), El corazón del Tártaro (2001), La loca de la casa (2003, premis Qué leer, Grinzane Cavour i Roman Primeur), Historia del Rey Transparente (2005, premis Qué Leer i Mandarache), Instruccionrs para salvar el mundo (2008, Premi dels Lectors del Festival de Literatures Europees de Cognac, França), Lágrimas en la lluvia (2011), Lágrimas en la lluvia. Cómic (2011, Premi al Millor Còmic en el Saló Internacional del Còmic de Barcelona), La ridícula idea de no volver a verte (2013, Premi de la Crítica de Madrid), El peso del corazón (2015), La carne (2016), Los tiempos del odio (2018), La buena suerte(2020) i El peligro de estar cuerda (2022). També ha publicat el llibre de relats Amantes y enemigos (1998, Premi Cercle de Crítics de Xile), i dos assajos biogràfics: Historias de mujeres —reeditat en edició il·lustrada, revisada i ampliada amb el títol de Nosotras. Historias de mujeres y algo más (2018)— i Pasiones (2000), així com contes per a nens, recopilacions d´entrevistes i articles, i Escribe con Rosa Montero (2017). Des de 1976 escriu en El País, en el qual va ser redactora capdel suplement dominical durant 1980-1981. A més dels esmentats, ha estat guardonada amb el Premi Nacional de Periodisme (1981), el Premi Nacional de les Lletres Espanyoles (2017), els premis Llegenda de l´Associació de Llibreries de Madrid i Ciutat d´Alcalá de les Arts i les Lletres (2019), el Premi Cedre (2020) i la Medalla d´Or al Mèrit en les Belles Arts (2022). És doctora honoris causa per la Universitat de Puerto Rico i la seva obra està traduïda a més de vint idiomes.

Xavier Pla (Girona, 1966) és professor de Literatura Catalana Contemporània de la Universitat de Girona, on dirigeix la Càtedra Josep Pla de Literatura i Periodisme. Ha publicat els llibres Josep Pla, ficció autobiogràfica i veritat literària (1997), Simenon i la connexió catalana (2007), que va guanyar el Premi d’Assaig Joan Fuster, i El soldat de Baltimore. Assaigs sobre literatura i realitat en temps d’autoficció (2022). En els últims anys, ha publicat estudis sobre Josep Pla, Eugeni d’Ors, Eugeni Xammar, Blai Bonet, Joan Sales, Mercè Rodoreda o Prudenci Bertrana, i ha editat volums col·lectius sobre figures com Marcel Proust, Jorge Semprún, Miguel Delibes o Claudio Magris. Des de fa més de vint anys, col·labora habitualment, com a crític literari, a la revista El Temps, al suplement Cultura/s de La Vanguardia o a La maleta de Portbou, entre altres. L’any 2015 va rebre el Premi Nacional de Cultura de la Generalitat de Catalunya. El seu últim llibre és Un cor furtiu. Vida de Josep Pla (2024).

Tina Vallès (Barcelona, 1976) és filòloga i es dedica a l´escriptura, l´edició, la traducció i la correcció. El 2017 va guanyar el Premi Llibres Anagrama de Novel·la amb La memòria dels arbres. Guanyadora també del Premi Maria Àngels Anglada 2018 i el Jean Monnet des Jeunes Européens 2020. És autora dels llibres de relats L’aeroplà del Raval (2006), Un altre got d’absenta (2012) i El parèntesi més llarg (2013), amb el que va guanyar del Premi Mercè Rodoreda, i de les novel·les El senyor Palomar a Barcelona (Anagrama, 2021) i Maic (2025). A finales de 2020 va guanyar el Premi Folch i Torres de literatura infantil amb la novel·la Els pòstits del senyor Nohisoc. Després va publicar Mira (2021), La primera ostra (2023) i Sant Jordi de cap per avall (2024). És coeditora del portal de contes Paper de vidre, escriu articles a VilaWeb i és una de les responsables del podcast Poc Cas.

Juan Trejo (Barcelona, 1970), llicenciat en filologia hispànica per la Universitat de Barcelona, va ser membre del consell de redacció de la desapareguda revesteixi Lateral i codirector de la revista literària Quimera. Exerceix com a traductor literari i col·labora en la revista Altaïr Magazine. La seva primera novel·la, El fin de la Guerra Fría, va ser celebrada com «un superb exercici de recuperació de la sentimentalitat escrit amb eines noves» (Robert Juan-Cantavella). En 2014, La máquina del porvenir es va alçar amb el X Premi Tusquets Editores de Novel·la, en opinió del jurat pel seu «formidable desplegament narratiu i la seva ambició fabuladora». La otra parte del mundo va ser la seva tercera novel·la, de la qual es va dir que era una «rondalla originalíssima i transcendent disfressada de novel·la estàndard» (Carlos Robles, Quimera). També és autor de l´originalíssima La barrera del sonido (2019).

Ignacio Martínez de Pisón (Saragossa, 1960), resideix a Barcelona des de 1982. És autor de més d´una dotzena d´obres, entre les quals destaquen les novel·les Carreteras secundarias (1996), El tiempo de las mujeres (2003), Deientes de leche (2008) i El dia de mañana (2011), La buena reputación (2014), Derecho natural (2017), Fin de temporada (2020) i Castillos de fuego (2023), així com els assajos Enterrar a los muerrtos (2005) i Filek, el estafador que engañó a Francho (2018). Autor també de guions cinematogràfics (Carreteras secundarias, Las trece rosas, Chico & Rita), els seus llibres han estat traduïts a una dotzena d´idiomes i ha rebut, entre altres, el Premi Nacional i el de la Crítica. El seu llibre més recent és Ropa de casa, unes memòries d´infància i joventut.

Maria Carme Roca (Barcelona, 1955) és llicenciada en Filosofia i Lletres (Història) i en Filologia Catalana (Literatura) i durant anys es dedicà a l’ensenyament. L’any 1997 va publicar la seva primera obra, i des d’aleshores no ha parat d’escriure. Amb més d’una cinquantena de llibres publicats, ha conreat la literatura infantil i juvenil, el conte curt, l’assaig i la novel·la. Pel que fa a la novel·la, s’ha especialitzat en novel·la històrica (El monestir proscrit, Barcino, Escollida pels déus, L’enigma Colom, La merla blava, La noia del club...). Ha obtingut diversos premis literaris, com ara el Lola Anglada de contes infantils, el Barcanova de literatura infantil (Akanuu, l’arquer persa), el Nèstor Luján de novel·la històrica (Intrigues de palau) i premis de literatura juvenil com el Bancaixa (Qui és el de la foto?), el Joaquim Ruyra (Katalepsis) o el Barcanova (Selfies al cementiri). La seva novel·la A punt d’estrena (Columna) va rebre el Premi L’Illa dels Llibres per votació popular, i amb la novel·la El far (Columna) va guanyar el Premi Prudenci Bertrana el 2018.

Víctor García Tur és dissenyador gràfic i escriptor. A banda de ser professor a l’Escola Bloom i a Eina Centre Universitari de Disseny i Art de Barcelona, és el responsable de moltes cobertes de llibres de Comanegra, Angle Editorial i Arcàdia, i també dissenya la revista Branca. Històries i vinyetes. Com a escriptor es va batejar el 2008 amb Twistanschauung, guanyador del premi Documenta, i amb l´última novel·la abans d´Els claustres (L´aigua que vols, 2021) va obtenir el premi Sant Jordi. Pel mig, dues novel·les més i un llibre de contes que han estat tots una festa lectora.

Va néixer a Barcelona en 1948. De la seva obra narrativa destaquen Historia abreviada de la literatura portátil, Suicidios ejemplares, Hijos sin hijos, Bartleby y compañía, El mal de Montano, Doctor Pasavento, París no se acaba nunca, Exploradores del abismo, Dietario voluble, Dublinesca, Chet Baker piensa en su arte, Aire de Dylan, Kassel no invita a la lógica, Marienbad eléctrico, Mac y su contratiempo, Esta bruma insensata i Montevideo. Entre els seus llibres d´assajos literaris trobem Desde la ciudad nerviosa, El viento ligero en Parma, Una vida absolutamente maravillosa, Perder teorías, El viajero más lento e Impón tu suerte. Traduït a 36 idiomes, ha rebut, entre altres, el Premi FIL, el Formentor de les Lletres, el Rómulo Gallegos, el Médicis-Étranger, el Nacional de Cultura de Catalunya, el Ciutat de Barcelona, el Herralde de Novel·la, el Fundación Lara, el Leteo, el de la Real Academia Española, el de Círculo de Críticos de Chile, el Meilleur Livre Étranger, el Fernando Aguirre-Libralire, el Jean Carrière, el Ennio Flaiano, l´Elsa Morante, el Mondello, el Bottari Lattes-Grinzaine i el Gregor von Rezzori. És Chevalier de la Legió d´Honor francesa, pertany al convuls Orde de Cavallers del Finnegans, i és destacat membre de la Societat de Refractaris a la Imbecil·litat General (amb seu a Nantes).

Luis García Montero va néixer a Granada en 1958. És catedràtic de literatura espanyola en la universitat d´aquesta ciutat, i, en l´actualitat, és director de l´Institut Cervantes. Els seus llibres de poesia, entre altres, Habitaciones separadas, Completamente viernes, La intimidad de la serpiente, Vista cansada o Un invierno propio, són ja fites destacades de la poesia espanyola contemporània i han merescut els més prestigiosos guardons, com el Premi Adonais (1983), el Premi Loewe (1994), el Premi Nacional de Poesia (1994), el Premi de la Crítica (2003), el Premi Internacional de Poesia López Velarde (2017) i el Premi Carlo Betocchi (2020). És autor de diversos assajos sobre la poesia europea contemporània, d´edicions crítiques de Bécquer, Federico García Lorca, Rafael Alberti, Luis Rosales i Carlos Barral, i ha adaptat per a l´escena clàssics com Otelo, La Dorotea o La Celestina (Tusquets Editores, 1999). En narrativa ha publicatMañana no será lo que Dios quiera (2009), biografia novelada del poeta Ángel González que va ser Llibre de l´Any del Gremi de Llibreters de Madrid, No me cuentes tu vida (2012) i Alguien dice tu nombre (2014).

Borja de Riquer Permanyer, catedràtic d´Història Contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona des de 1988, és especialista en història dels segles XIX i XX. Ha publicat diferents obres sobre el catalanisme polític, com Lliga Regionalista, la burgesia catalana i el nacionalisme (1977), El último Cambó, 1936-1946. La tentación autoritaria (1997) o Escolta Espanya: la cuestión catalana en la época liberal (2001), sobre la història de Catalunya, entre elles els volums VII, IX i X de la Història de Catalunya dirigida per Pierre Vilar, i sobre l´època franquista, com el seu recent La dictadura de Franco (2010).

Ramón Andrés (Pamplona, 1955) ha escrit nombrosos llibres, a Acantilado: Johann Sebastian Bach (2005), El mundo en el oído (2008), No sufrir compañía (2010), Diccionario de música, mitología, magia i religión (2012), El luthier de Delft (2013), Semper dolens (2015), Pensar y no caer (2015), Claudio Monteverdi. «Lamento della Nimfa» (2017), Filosofía y consuelo de la música (2020)—Premi Nacional d´Assaig 2021—, La bóveda y las voces (2022) i Despacio el mundo (2024), a més de l´edició de Oculta filosofía (2004), de Juan Eusebio Nieremberg. Així mateix, és autor de diversos llibres de poesia. En 2006 va ser guardonat amb el Premi Ciutat de Barcelona pel seu llibre Johann Sebastian Bach; en 2015, amb els premis Príncipe de Viana de la Cultura y Estado Crítico (per Semper dolens); en 2020 va rebre el Premi Nacional de la Crítica de Poesia per Los árboles que nos quedan, i és membre corresponent de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi i acadèmic de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando.

Raquel Peláez no creu en les banderes i s´acaba creient oriünda dels llocs en els quals resideix encara que la veritat és que va néixer a Ponferrada (Lleó), al costat d´una muntanya de carbó de deu milions de metres cúbics i uns vuitanta metres d´altura el mateix any en què es va promulgar la Constitució del 78. És periodista i devota de Sant Antoni de Pàdua. Va escriure les seves primeres entradillas en El Diario de León i en La Voz de Galicia, on va comprendre que l´infern de Dante transcorre en una redacció local un diumenge a la tarda. Va ser creativa en una agència de publicitat gallega. Allí va escriure anuncis per a promocions immobiliàries, lents de contacte i musclos. Va estudiar un Màster en Màrqueting en el London College of Communication. Va treballar una dècada en la revista Vanity Fair i ara ho fa en El País, on és subdirectora de la revista S Moda. Ha escrit un llibre de viatges molt peculiar sobre Madrid (Quemad Madrid, Libros del KO) i un altre sobre Londres (Londres, Tinta Blanca).

Maruja Torres va néixer en 1943 i, des de llavors, va intentar continuar viva, escriure molt molt molt —i de tot— fent periodisme (va guanyar algun premi) i publicar uns quants llibres, entre novel·la i autoficció (també va obtenir el Planeta i el Nadal). Va arribar fins on va poder fent el que millor sabia: fixar-se molt. Si voleu saber més, investigueu, que així s´aprèn. El que més li va costar és trobar-li sentit a tot això. No ho va aconseguir, però pel camí es va divertir bastant i va comprendre que cal riure´s fins al final. És una tuitera molt activa, entre altres addiccions ben portades. Li agrada la conversa, i aquest llibre últim consisteix en això: parlar amb tots i de tot. Totes, tots i todes, faltaria més. El Barri Xinès, avui Raval, on va créixer, la va fer molt inclusiva.

Joaquim Bosch és en l´actualitat jutge del Jutjat de Primera Instància i Instrucció n.º1 de Montcada. Col·laborador habitual en diferents publicacions jurídiques i mitjans de comunicació, és coautor de El secuestro de la justicia. Investigador i docent per a la formació de magistrats, ha dut a terme diversos estudis sobre aspectes processals relatius a la prova, la naturalesa de les parts en el procediment o la problemàtica dels matrimonis en l´àmbit del Registre Civil. També ha participat com a ponent en congressos d´àmbit estatal i internacional, en el Màster d´Estudis Interdisciplinaris de Gènere de la Universitat de Salamanca, el Màster de Prevenció de la Violència de Gènere de la Universitat de les Illes Balears i el Seminari Internacional de Tegucigalpa sobre la corrupció a Centreamèrica.

Pedro Baños és coronel de l´Exèrcit de Terra i diplomat d´Estat Major, actualment en situació de reserva. Ha estat cap de Contraespionatge i Seguretat del Cos d´Exèrcit Europeu a Estrasburg, entre altres llocs. S´ha format en una dotzena de països, incloent-hi Turquia, Israel i la Xina. És magíster en Defensa i Seguretat per la Universitat Complutense de Madrid. Ha participat en missions a Bòsnia i Hercegovina (UNPROFOR, SFOR i EUFOR), i avui és un dels majors especialistes en geopolítica, estratègia, defensa, seguretat, terrorisme, intel·ligència i relacions internacionals. És autor del llibre Así se domina el mundo, El dominio mundial i El dominio mental, tots publicats en Ariel.

Manuela Carmena (Madrid, 1944), jurista i jutgessa, va ser alcaldessa de Madrid entre 2015 i 2019. Es va estrenar com a advocada defensora d´obrers i detinguts durant la dictadura de Franco. Va ser cofundadora del despatx laboralista en el qual es va produir la matança d´Atocha de 1977, i més endavant, va ser una de les fundadores de l´associació progressista Jutges per a la Democràcia. Després d´una llarga carrera judicial que va començar en 1981 i diferents càrrecs i reconeixements, en 2015 es va presentar com a candidata a les primàries d´Ara Madrid per a les eleccions municipals i va ser triat cap de llista per una àmplia majoria de vots. Després de jubilar-se, va fundar Iaios Emprenedors i la marca Zapatelas, una ONG de roba infantil i joguines que dona ocupació a presos i aturats. A més, presenta el programa de ràdio «Màster en justícia» i és autora de La joven política (2021) i Imaginar la vida (2023).

És autora de la novel·la AIOUA (Males Herbes, 2022) i de multitud de relats apareguts en antologies com Barcelona 2059 (Mai Més, 2021), Extraordinàries (Males Herbes, 2020), Estats alterats de la ment (Males Herbes, 2017), Deu relats ecofuturistes (Males Herbes, 2016) i Noves dames del crim (Llibres del Delicte, 2015). També ha participat en la revista de creació literària Carn de Cap amb la peça «On her city», i en l’edició extraordinària de Branca titulada Els coets venien com llagostes, feta en col·laboració amb el CCCB amb motiu de Kosmopolis 21. El seu relat «Soc la llevadora», inclòs a Extraordinàries, va guanyar el Premi Ictineu 2021.

Pablo d’Ors (Madrid, 1963) és un mestre espiritual amb milers de seguidors a tot el món. És també sacerdot, escriptor i fundador de la xarxa de meditadors Amigos del Desierto, així com de Tabor, un projecte de monacat secular. És autor de més d´una dotzena de títols, traduïts a les principals llengües europees i editats tots per Galaxia Gutenberg, entre els quals destaquen Biografía del silencio, una autèntica fita en la història de l´assaig espanyol, amb més de 350.000 còpies venudes; Biografía de la luz, elogiat pel papa Francesc com una extraordinària manera d´acostar l´evangeli als no creients; i El olvido de sí, una novel·la sobre l´atribolada vida de Charles de Foucauld, patró dels cercadors espirituals. En l´actualitat, imparteix conferències i retirs per Espanya i Llatinoamèrica.